L’Índia en cinc mirades

Fotografia: Alan Ruiz Terol

Viatge al país de les meravelles

Em podria haver sorprès l’exuberància kitsch dels temples hindús. O la patxoca que fan les vaques passejant com si fossin les ames i senyores de la ciutat. O el trobar-me cara a cara amb la famosa «pobresa», aquella de la qual les mares ens parlen quan som petits i no volem acabar-nos el plat de sopa. Podrien haver estat centenars de coses, però el primer que em va sorprendre quan vaig viatjar a l’Índia van ser els gossos.

Eren tots iguals. Igual de tristos, igual de raquítics i igual de coixos. No tenien amo, sinó que vagaven pels carrers i menjaven entre les muntanyes putrefactes d’escombraries. Quan algú feia un gest brusc, s’espantaven. De la gent no estaven acostumats a rebre’n carícies, sinó pedrades. Imagino que si els seus homòlegs catalans els veiessin correrien a llepar la cara dels seus amos en senyal d’agraïment.

Francament, els gossos indis em van fascinar. Però no em feu gaire cas. El cert és que quan vaig aterrar a l’aeroport de Bangalore, al sud de l’Índia, estava tan excitat pel viatge que tot just començava, que el simple fet d’anar a recollir la maleta ja em semblava una aventura d’un exotisme irresistible. Si l’Índia no m’enamorava no seria per falta de ganes.

Era octubre, i m’esperaven set mesos treballant com a voluntari al departament de comunicació de la Fundació Vicente Ferrer. El pla era fantàstic: viure a l’Índia, col·laborar amb una ONG i treballar del que havia estudiat. La incertesa del primer any després d’haver acabat la universitat em provocava pànic. De moment, però, havia salvat els mobles. I després? Ja ho veuríem. Però això ja era un problema de l’Alan del futur.

Les primeres setmanes van ser intenses. Tot era nou. Era, en definitiva, com tornar a ser un nen petit que se sorprèn a cada pas que dóna mentre descobreix el món al seu voltant.

Vivia en un campus als afores d’Anantapur, la capital del districte on la fundació té la majoria de projectes. És un poble d’uns 200.000 habitants (i dic poble perquè, a l’Índia, Barcelona no seria ni entre les vint ciutats més poblades). La veritat és que el lloc no tenia gaires al·licients a nivell turístic: temples a cada cantonada, un trànsit de por i més gent al carrer de la que poguessis arribar a comptar mai. En definitiva, res que no trobis a la resta del país. Anantapur és, per dir-ho clar, un lloc que fins i tot podríem considerar lleig. Però té encant. I enamora.

Retorn al passat

La meva feina em va permetre descobrir l’Índia al mateix temps que coneixia, de mica en mica, el treball de la fundació i les històries dels seus beneficiaris. Recordo una de les que més em van impressionar. Va ser a la meitat del voluntariat. Havia d’escriure un reportatge sobre el projecte d’habitatge, i vaig anar a visitar una comunitat de nòmades que havien aconseguit cases on viure. Al costat dels habitatges, però, hi havia una tenda de campanya enorme. Dins, una anciana minúscula esperava ajaguda al terra. Ella i la seva família havien arribat al poble quan ja havien començat les obres. Massa tard. Si en volien una, havien d’esperar.

El seu nom era Gangamma. No sabia quants anys tenia. La gent del poble deia 80 com hauria pogut dir 200. No havia dormit mai sota un sostre i l’única feina que havia fet al llarg de la seva vida era la de mare dels seus set fills. Quan vam demanar-li si podíem fer-li una foto, ella es va emocionar. Era la segona que li feien, va dir. La primera va ser la del carnet d’identitat, que tot just havia aconseguit feia uns mesos.

Parlar amb Gangamma va ser com conèixer una avantpassada. I tot al mateix país on unes setmanes enrere conversava en un bus amb un treballador de Google que havia voltat mig món. A l’Índia, realitats radicalment diferents coexisteixen sense que suposi una contradicció. Ho explica Álvaro Enterría al llibre La India por dentro: una guía cultural para el viajero: «tots els segles de la història conviuen de costat sense destorbar-se, i davant de la central atòmica el camperol llaura la terra tal com es feia milers d’anys enrere».

La tornada a casa

Sovint es diu que no hi ha cap lloc al món tan diferent com l’Índia del que coneixem com a occident. Amb el temps, però, el que al principi era extraordinari va passar a ser normal. Fins i tot em vaig acostumar a l’estil de conducció kamikaze dels indis, prova irrefutable de l’enorme capacitat d’adaptació de l’espècie humana.

Anantapur va passar a ser una segona casa, i la resta de voluntaris i treballadors de la fundació una segona família. Al final, era difícil concebre que la vida no havia estat sempre així. Catalunya quedava molt, molt lluny. Quan va arribar l’hora de tornar no només en tenia ganes; també creia que era necessari. El retorn a la normalitat va ser plàcid, però estrany. Al cap d’uns dies ja tenia la sensació de no haver marxat mai.

Quan pregunten pel viatge, costa respondre. No és fàcil resumir vuit mesos en què les has vist de tots colors. Dir simplement que ha anat bé no fa justícia a la complexitat de l’experiència. No és una qüestió de blancs i negres. «Però has tornat canviat o no?», insisteix la gent. Sí i no. Està clar que el que torna no és el mateix que va marxar; algunes coses han canviat, però sense sobresalts. Un es passa el viatge esperant impacient el moment que marcarà un abans i un després, i al final s’adona que, com sempre, l’única cosa que passa és la vida. Ni més ni menys.

«Sempre sé que hi tornaré»

Fotografia: Inma Llonch i Pere Antúnez

Abans de respondre, Imma Llonch dubta uns segons. «Per què hi tornem? És una sensació que no puc explicar; ens han emocionat tantes coses… És aquella mena de nus a l’estómac, no tant per la pobresa que hi ha, sinó pels actes de generositat. M’emociona veure com dintre d’aquell món tan humil hi ha oasis de persones que treballen pels altres». En definitiva, el que fa que ella i el seu marit, Pere Antúnez, segueixin viatjant a l’Índia després d’haver estat quatre vegades al país, el que fa que no se’n cansin, segons ella, és l’altruisme. I no només el dels altres. També el seu.

Tot i que cadascú viu l’Índia a la seva manera, sí que és cert que hi ha certs perfils de viatgers. El de Llonch i Antúnez és un dels més freqüents: gent que col·labora econòmicament amb una ONG i aprofita les vacances per visitar els projectes que aquesta tira endavant gràcies, en part, als seus diners.

No en va, l’Índia és un dels països del món on treballen més organitzacions no governamentals. De fet, no és estrany si tenim en compte la població del país (més de 1.200 milions d’habitants) i els pocs recursos de què disposa una part important d’aquesta població. En un estudi realitzat l’any passat, el govern indi estimava que hi havia prop de dos milions d’ONG en actiu. Segons publica el diari més popular del país, The Times of India, a l’Índia hi ha més ONG que policies.

Llonch i Antúnez han tingut relació amb diverses ONG. Tenen quatre nens apadrinats a la Fundació Vicente Ferrer en nom de la seva empresa, Formatges Montbrú, i col·laboren amb els projectes de desenvolupament que promou Amma, la guru del sud de l’Índia famosa per donar abraçades. També han donat diners a Neem Bangalore, una petita organització creada per un català per tal d’ajudar les persones amb lepra.

«Quan viatjo vull badar»

Però, com podeu veure a la foto, aquesta parella de moianesos també ha tingut temps de conèixer els circuits turístics més tradicionals. I gaudir-ne. Antúnez, igual que la seva dona, és víctima del magnetisme del país asiàtic. L’Índia, diu, té feeling. A què es refereix? «Quan viatjo el que vull és badar. Com més bades en un viatge més gaudeixes. I l’Índia té això», diu. Queda clar. I segueix: «he estat en altres països. He estat, per exemple, a Amèrica Central. I dic ‘ja ho he visitat’, i no sé si mai hi tornaré. El mateix dic del Marroc, d’alguns països d’Europa… Però a l’Índia sempre sé que hi tornaré. Quan torno d’allà no penso mai que serà l’últim viatge». Bon senyal.

El Taj Mahal al bell mig de Navàs

Fotografia: Alan Ruiz Terol

Quan el poeta bengalí Rabindranath Tagore va dir que el Taj Mahal era «una llàgrima a la galta de l’eternitat» es referia, és clar, al Taj Mahal de la ciutat d’Agra: el monumental mausoleu que un emperador mogol va manar construir fa més de 400 anys per enterrar una de les seves esposes. El cas, però, és que n’hi ha més. I ben a prop de casa. Són força més petits, i potser els acabats no estan a l’altura d’una de les set meravelles del món. Però a diferència de l’original, estan en venda i caben a la taula del menjador. Els podeu trobar a Mundo Indio, al número tres del carrer de Delfina Bonet de Navàs.

La botiga està a mig camí entre un antiquari, una tenda de roba i un tot a cent. Entrar-hi és viatjar a l’Índia, no tant a la real com a la que figura en l’imaginari col·lectiu. Als prestatges trobem símbols d’Om, figures de déus hindús i budes meditant. Bé, i també gramòfons i cendrers amb ninotets que representen rastafaris. I per què no? A l’Índia tot hi té cabuda.

Hi ha una expressió que diu It only happens in India (només passa a l’Índia). Segons el propietari de Mundo Indio, Vijay Kumar, resumeix a la perfecció el secret del país asiàtic, allò que fa que tanta gent, sense haver-hi estat mai, se senti fascinada per la seva cultura. «Té una essència que agrada a Espanya. Tothom em diu que abans de morir vol anar-hi, i els que ja hi han estat m’asseguren que hi tornaran», explica Kumar.

Nascut a Delhi, Kumar va aterrar a Catalunya després d’haver voltat mig món. Es dedicava a vendre productes del seu país en fires internacionals. En una ocasió va anar fins a París. Allà, un company de la feina el va convidar a anar amb ell fins a Navàs, on tenia pensat passar uns dies amb un amic. Kumar va veure que el negoci podia funcionar, i al cap de poc temps ja tornava a ser al Bages. I aquesta vegada per quedar-s’hi.

No va tardar a conèixer Sílvia Rodríguez, la seva esposa. Durant un temps duien una vida casi de nòmades. Viatjaven per tot l’estat venent els productes que Kumar importava. Però va arribar la primera filla, l’Asha. Al cap d’un temps van deixar la carretera i van obrir Mundo Indio en un local propietat de la mare de Rodríguez.

Amb la crisi econòmica, Kumar va haver de buscar una altra feina. Van ser temps de vagues magres, però sembla que la cosa torna a rutllar. Mundo Indio, més que una tenda, és un magatzem. El negoci, expliquen, el fan a les fires, on donen a conèixer els seus productes. Els clients estrella són centres de meditació, spas, gimnasos i massagistes. És fàcil veure per on van els trets. Pel que fa al rànquing de productes més populars, l’encens no té competidor.

Asha, Víctor i Neel

Després de l’Asha va venir el Víctor, i després el Neel (sí, amb dues lletres e). La mare diu que els dos nens li recorden el Mowgli, el protagonista d’El llibre de la selva, l’obra de Rudyard Kipling que Disney va fer –encara més– famosa.

Tot i que tots tres són tan catalans com qualsevol dels seus companys de classe, hi ha moments en què es nota la influència del que al cap i a la fi és també el seu país. Com quan l’Asha es posa un bindi al front i et mira amb uns ulls que semblen sortits dels carrerons de Delhi. O com quan el Neel s’asseu davant de l’ordinador i entra a Youtube. I aleshores tothom ha de parlar a crits, perquè l’única cosa que se sent és la banda sonora de les pel·lícules de Bollywood.

Les catedrals de l’Himàlaia

«Les muntanyes són les catedrals on practico la meva religió». La frase és de l’alpinista rus Anatoli Boukreev, però Salvador Grabulosa no dubta a fer-la servir quan li pregunten per què segueix tornant a l’Himàlaia quan ja ha passat un quart de segle d’ençà que va acaronar el sostre del món per primera vegada.

Tot va començar l’any 1988 amb un viatge al massís de l’Annapurna. Tenia 30 anys, acabava de superar una malaltia i encara estava paint una separació. «Era el moment de fer-ho», recorda. La destinació no era cap casualitat. El viatge a l’Himàlaia era un deute que Grabulosa tenia amb ell mateix des de feia molt, molt temps; concretament, des que era un nen i aprenia a llegir amb llibres d’aventures com Mustang: el regne perdut de l’Himàlaia, de Michel Peissel, o Set anys al Tibet, de Heinrich Harrer. El viatge va tenir l’efecte desitjat. Es va refer de cop.

D’aleshores ençà, assegura, sempre que torna a Catalunya després d’uns dies a l’Himàlaia ho fa amb les piles carregades. En aquests anys ha tingut temps de descobrir-ne fins a l’últim racó. Ha estat al Tibet, a Pakistan i al nord de l’Índia. També a Nepal i Bhutan, estats diminuts entre els dos gegants asiàtics. L’últim indret que li faltava per completar la llista era la regió de Ladakh, a l’estat indi de Jammu i Caixmir. Finalment va anar-hi l’any passat, en la que fins ara encara és la seva darrera expedició.

L’acompanyaven cinc alpinistes més que coneix de Bagà, on viu. Els seus noms són Jordi Coromina, Josep Girabalt, Llorenç Planes i les filles d’aquest últim, l’Alba i la Berta. Van estar-hi prop d’un mes. Primer van fer una ruta a peu per la vall de Markha, que els va servir per escalfar motors i preparar-se físicament per superar el veritable repte del viatge: pujar l’Stok Kangri, un cim que s’alça més enllà dels 6.000 metres.

Un altre país

Les persones que en un viatge per l’Índia visiten l’Himàlaia solen coincidir: és un altre país. Un indi budista de Ladakh té tan poc en comú amb un hindú de Mumbai com un europeu del Mediterrani amb un de nascut en un país escandinau. I, fins i tot, menys.

El mateix passa amb el paisatge. Del bullici de les ciutats índies a la calma dels poblets on sembla que no passi el temps. De les multituds a la solitud. Girabalt, un dels membres de l’expedició, va quedar embadalit. «L’únic soroll és el dels avions», recorda. «Tot són muntanyes. I pau».

A Grabulosa el fascina el budisme i la seva gent. Ell mateix reconeix que és el que més l’atrau de l’Himàlaia. Per això sembla no importar-li gaire que en aquest últim viatge no aconseguís acabar l’ascensió a l’Stok Kangri. A més, recorda, les muntanyes sempre seran allà.

Flamenc i música «trance» al paradís

Poques preguntes donen tants maldecaps als joves com la que toca fer-se un cop finalitzats els estudis universitaris: «i ara què?». Pànic.

L’estiu del 2013 ja feia un any que la manresana Clàudia Benavent havia acabat la carrera de periodisme, però la pregunta encara ressonava amb la mateixa urgència: «i ara què?». Per sort, tenia un pla: anar a París i treballar com a ballarina a Disneyland. Ja havia fet l’audició i li havien assegurat que estava seleccionada, però la trucada no va arribar. De cop i volta, el futur tornava a ser incert. Va decidir marxar, i com més lluny millor. «Buscava el lloc més radical possible», recorda. I, és clar, va anar a l’Índia.

Va optar per fer un voluntariat. Durant un mes va conviure amb una família al sud del país aprenent els secrets de la medicina ayurvèdica, però no va quedar gaire satisfeta. Abans de tornar-se’n, però, tenia previst fer una visita a un petit estat de la costa occidental que li venia de pas. La seva germana li havia assegurat que li encantaria. I no s’equivocava. Es tractava de Goa, que per posar un exemple proper seria l’Eivissa de l’Índia, amb un plus d’exotisme tropical i preus aptes per a viatgers low cost. «És com un paradís», assegura Benavent. «Les de Goa són les millores festes on he estat mai. Sortir per allà és un espectacle. Tornes aquí i t’avorreixes». No en va, Goa està considerada la meca de la música trance.

La primera estada de Benavent a Goa va ser breu, però prou intensa per trastocar-li tots els plans. Els amics que va fer allà li deien que es quedés, que just el novembre començava la temporada alta i que ella podia trobar feina com a ballarina amb facilitat. Va decidir agafar el vol de tornada, però al cap de dos dies d’haver aterrat ja ho tenia clar: se n’hi tornava.

A hores d’ara ja hi ha estat tres vegades. Reconeix que no s’ha fet d’or, però ha aconseguit guanyar-se la vida. Cosa que aquí, assegura, és impossible. Entre altres feines, Benavent ha ballat flamenc en el bar d’un català. També ha format part d’una companyia dirigida per una israeliana i on totes les ballarines eren russes, tret d’una francesa, ella mateixa i una noia d’Olot. La globalització, a vegades, té detalls ben curiosos.

Però no tot han estat flors i violes. El que és un paradís per als turistes pot ser un infern si s’hi va a treballar. «És un lloc poc seriós», diu ella. «Fan servir molt l’expressió en hindi sab kuch milega, que significa que tot és possible. Quan et diuen aquesta frase ja pots començar a tremolar. Perquè si tot és possible res no és segur».

En l’últim viatge, de fet, en va acabar farta per culpa de problemes burocràtics. Per als fans d’Astèrix i Obèlix, n’hi ha prou de dir que l’administració índia és com la casa que fa tornar boig del còmic Les dotze proves d’Astèrix. Benavent, que no podia sortir del país, va acabar demanant a crits que la deportessin, que no pensava tornar.

El temps, però, ho cura tot. I la tornada al món real, també. Benavent tornarà aviat a Goa. I després? Incertesa. Però prefereix no pensar-hi.

Metges, els déus d’Anantapur

Fotografia: Alan Ruiz Terol

A Anantapur, una petita ciutat al sud de l’Índia, si voleu que us respectin només heu de dir que sou metges. Aleshores, el vostre interlocutor farà uns ulls com taronges, quedarà uns segons embadalit i tot seguit repetirà la paraula màgica, com per acabar de fer-se’n la idea: «doctor…».

Marina Alcoz ho sap prou bé. A hores d’ara treballa com a ginecòloga a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Fa prop d’un any, però, volava cap a l’Índia per col·laborar com a voluntària amb la Fundació Vicente Ferrer.

Durant cinc mesos va treballar en dos dels tres hospitals que l’ONG ha construït en una de les zones més àrides del país, el districte d’Anantapur. Alcoz es treia així l’espina que li va quedar clavada la primera vegada que va trepitjar el país, onze anys enrere. Aleshores va prometre’s tornar-hi, ja com a metgessa. I estava complint amb la seva paraula.

Ja fa mesos que ha tornat, i s’adona que l’experiència l’ha fet créixer tant a nivell personal com professional. Ha après a no perdre la calma en situacions d’urgència. Més que res, perquè allà eren el pa de cada dia. També diu que després d’haver estat a l’Índia valora encara més la qualitat de l’assistència sanitària a Catalunya.

Però el seu coneixement del sistema sanitari indi, com ella mateixa reconeix, és limitat. «Els hospitals de la fundació no són hospitals indis normals. Els recursos de què disposen són enormes comparats amb els d’un hospital públic», diu. Mentre que els centres de la fundació disposen de metges especialistes les 24 hores del dia, els del govern, explica, només en tenen al matí. «Si et poses malalt a la tarda o a la nit, et pots morir. Mala sort».

A part dels recursos materials, l’altra gran diferència entre la sanitat a l’Índia i a Catalunya són els pacients. «Allà, la gent va a l’hospital quan es troba molt malament», diu. S’ha arribat a trobar amb dones embarassades que feien la primera visita al ginecòleg estant de vuit mesos. Aquí, diu, passa el contrari. «Quan la gent té un símptoma lleu durant una hora ja s’espanta», explica Alcoz.

Però mentre que a Catalunya, diu ella, existeix una relació d’iguals entre metge i pacient, la de l’Índia és jeràrquica. Fins i tot paternalista. «A vegades els receptes un tractament que saben que no es prendran, però no t’ho diuen. No els entra al cap dur la contrària a un metge. I aleshores tornen al cap de tres dies, encara pitjor», diu.

___

Publicat el 25-7-2015 al diari Regió7

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s