Quan vam ser moderns

D

Irene Polo i l’edat daurada del periodisme català

Tot i que la nostra és una professió avesada a l’actualitat, als periodistes sovint ens costa poc deixar-nos endur per la nostàlgia dels temps passats. I no ens falten motius. Fa dues setmanes, quan El País va llançar l’edició en català de la seva pàgina web, Lluís Bassets donava la benvinguda als lectors amb un article titulat “Gaziel o Xammar?”. Es referia a Agustí Calvet –que signava amb pseudònim– i Eugeni Xammar, que junt amb Josep Pla ocupen el panteó del periodisme català de la primera meitat del segle XX. Mentre que Calvet ha passat a la història com el més reconegut director de La Vanguardia, on va començar a escriure quan la Gran Guerra el va sorprendre estudiant filosofia a París, Xammar és l’etern corresponsal cosmopolita, culte i catalanista que el 1923 publicava, junt amb el seu amic Pla, una entrevista a un tal Adolf Hitler.

Ja han passat algunes dècades d’ençà que veiessin la llum els primers reculls dels seus articles, que han acostat l’obra dels dos periodistes al gran públic, i el seu llegat no s’ha deixat de reivindicar. El Palau Robert acull fins el 31 de gener l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”. Pel que fa Calvet, la commemoració, aquest octubre, del 50è aniversari de la seva mort ha vingut acompanyada de la reedició de les seves memòries Tots els camins duen a Roma.

Sobren motius per celebrar l’aportació que tant Xammar com Gaziel –i també Pla– van fer per modernitzar el periodisme del país ara fa cent anys. Enric Marín, doctor en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, explica en la seva tesi sobre la premsa barcelonina que aquesta, que a principis de segle tenia un retard de vàries dècades en comparació amb la de països com Anglaterra o Estats Units, va aconseguir situar-se al nivell dels seus contemporanis els anys 30. No només es va assolir una qualitat inèdita de la producció periodística, sinó que també es va disparar la difusió. Hi havia més diaris que mai, i una població que els comprava a milers. La premsa va ser, tal com recorda Calvet a Història de La Vanguardia (1884-1936), “l’educadora per excel·lència de la gran massa popular”.

Xammar, Gaziel i Pla van ser un pont. D’una banda, entre la tradició més antiga d’articulistes de despatx, com Valentí Almirall i Eugeni d’Ors, i una nova fornada de periodistes que trepitjarien el carrer per escriure reportatges. D’altra, entre els diaris europeus, que coneixien de primera mà com a corresponsals a l’estranger, i la premsa barcelonina on publicaven els seus texts.

Però aquestes tres figures de les lletres catalanes són només la punta de l’iceberg. La gran massa de gel que queda sota l’aigua és l’obra de centenars de periodistes, molts encara desconeguts, que van fer possible que la Segona República Espanyola sigui recordada com el colofó de l’edat daurada del periodisme català. Amb els anys, alguns noms han emergit a la superfície. I no tots són masculins.

Bona part de la culpa de què Xammar sigui avui qui és la té l’editorial Quaderns Crema, del desaparegut Jaume Vallcorba. Des que el 1989 va publicar l’antologia Periodisme, el grup ha editat tres llibres més a partir de l’obra de Xammar: Seixanta anys d’anar pel món (1991), L’ou de la serp (1998) i Cartes a Josep Pla (2000). El 2003, la mateixa editorial publicava una altra antologia, aquesta vegada d’una autora pràcticament desconeguda: Irene Polo.

Durant dècades, la informació que es tenia de la seva vida va ser limitada i inexacta. Se sabia que era una periodista que havia treballat en diaris catalans dels anys 30, durant la Segona República Espanyola. També havia transcendit el relat d’un final tràgic. Enamorada de Margarida Xirgu, Polo ho deixaria tot mesos abans que esclatés la Guerra Civil per embarcar-se amb la companyia teatral de l’actriu en una gira per l’Amèrica Llatina. El viatge es convertiria en un exili forçat, i el desengany amorós duria Polo a la depressió i, finalment, encara jove, al suïcidi. Era el 3 d’abril de 1942, i Irene Polo tenia 32 anys.

El 1996, a Periodisme català que ha fet història, l’historiador Josep Maria Casasús es referia al final de la periodista amb aquestes paraules: “la seva fi té, doncs, tota l’atmosfera de misteri de les històries d’amor i societat dels anys vint i dels anys trenta. L’envolta aquell aire tebi dels salons-fumadors dels transatlàntics, dels vagons restaurant dels grans ferrocarrils, dels conferència-clubs, de les senyores amb barret, dels amors furtius, de l’equívoc i de l’ambigüitat”.

Han passat més de set dècades d’ençà de la mort de Polo, que va tenir com a escenari la ciutat de Buenos Aires. L’atmosfera misteriosa de la que parla Casasús s’ha dissipat amb els anys, i on abans només s’intuïa la silueta de la Irene Polo llegenda, ara observem amb claredat la Irene Polo periodista. Pel que fa els motius del suïcidi, les cartes que Polo intercanvia els últims anys amb el pintor Miquel Vilà mostren una dona molt més preocupada per la situació de guerra a Europa que no pas per un hipotètic amor no correspost. Molts interrogants segueixen oberts, però l’interès que suscita avui dia la figura de Polo es deu també al redescobriment de la seva obra, que és el millor testimoni de la que Emili Casademont qualificà com la periodista catalana més brillant dels temps de la República.

La importància de Polo rau, primer, en la seva obra –caracteritzada per un estil fresc, directe i minuciós– i, segon, en la seva condició de pionera. Ella no va ser ni l’única ni la primera dona periodista a Catalunya. Als textos dels diaris de l’època també apareixia la signatura de Maria Luz Morales, Rosa Maria Arquimbau, Llucieta Canyà, Ana Muria i, entre altres, la mateixa Mercè Rodoreda. El que diferencia Polo de totes elles és la varietat de temes que va tractar i el domini de gèneres de carrer, com la crònica i el reportatge. No va ser la primera periodista, però sí la primera reportera.

El llibre editat per Quaderns Crema, que duu per títol La fascinació del periodisme: cròniques (1930-1936), és el resultat de la feina de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que van començar a investigar la vida de Polo a arrel d’un treball que els van encarregar a la Universitat Autònoma de Barcelona quan estudiaven periodisme el curs 1992/1993. Les autores van reunir 59 escrits seleccionats per elles mateixes entre les pàgines dels diaris de l’època, a més d’una introducció de 22 pàgines on presentaven tota la informació referida a la seva vida que havien recopilat al llarg dels anys.

La trajectòria professional de la periodista, breu però meteòrica, discorre en paral·lel amb el règim republicà. El primer text que es presenta és un reportatge sobre les cases d’empenyo viu i carregat de sentit de l’humor, que Polo signa amb només 20 anys. L’article va sortir publicat al setmanari Imatges el 28 d’agost del 1930. El mateix mes, els partits contraris a la dictadura militar signaven el Pacte de Sant Sebastià, en què acordaven un programa únic per presentar-se a les eleccions i, si guanyaven, proclamar la república. Així va ser.

Sis anys després Irene Polo publica el seu darrer article al diari on treballava aleshores: el vespertí Última Hora, una de les publicacions més innovadores de l’època. La periodista signa una entrevista al diputat Santiago Casares Quiroga des de La Corunya, ja a bord del vaixell que l’ha de dur a les Amèriques. És el dos de febrer, i en dues setmanes se celebrarien unes noves eleccions. Les forces d’esquerra tornarien a fer un front comú després que els conservadors es fessin amb el poder dos anys abans. Aconseguirien una ajustada victòria arreu de l’estat, però el nou cicle progressista mai arribaria. El 17 de juliol, el coronel Francisco Franco iniciava la sublevació militar al Marroc. Començava així la Guerra Civil espanyola, que duraria tres anys. El règim franquista no només impediria que Polo tornés a exercir mai de periodista. També suposava el punt i final per a una de les generacions més brillants del periodisme català.

El treball de Santa-Maria i Tur va ser l’homenatge pòstum que Polo mereixia. Però encara hi ha molts periodistes de l’època que segueixen en l’oblit, a l’espera que algú rescati la seva obra i els hi doni una segona joventut. Tot és a les hemeroteques.

___

Publicat el 20-10-2014 al diari digital sobre cultura Diari Català. Veure aquí

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s