Ucraïna segons els ucraïnesos del Moianès

Fotografia: Ihor Pastushok

«Alguns polítics diuen que no ens convé Europa, però ells quan es jubilen se n’hi van a viure»

Satisfets per l’enderrocament del fins ara president Víktor Ianukòvitx, i preocupats per l’amenaça de la Rússia de Putin. Així és com s’han mostrat a Regió7 una desena d’ucraïnesos residents en municipis del Moianès davant la situació d’incertesa i violència per la qual està travessant el seu país. La seva és la vuitena comunitat estrangera més important del Bages, amb 587 persones, segons dades del 2013.

Els testimonis que ha recollit aquest diari celebren la valentia dels seus compatriotes, que consideren herois, però també lamenten les morts que hi ha hagut en el conflicte. Tots fa més de 5 anys que viuen a Catalunya i provenen de la part occidental del país. La família Seredyuk resideix a Sant Quirze Safaja i els Pastushok a Moià. Maria Vlasyuk també viu a Moià amb el fill gran dels Pastushok, Ihor. Natalia Havrysh i Igor Sadovyy, en canvi, van aterrar sols. Els dos tenen una parella catalana.

Fa tot just un mes que Havrysh arribava d’un viatge en bus que la va dur fins a una Kíev assolada per les protestes. Va anar a tramitar el visat dels seus dos fills per endur-se’ls a Castellterçol. La filla menor ha començat les classes aquesta setmana a l’institut del poble.

La majoria va viure amb alegria les primeres manifestacions, que van seguir per Internet. Tot va començar el dia 21 de novembre, quan Ianukòvitx es feia enrere en el pacte d’associació i lliure comerç que havia d’acostar Ucraïna a la Unió Europea. El motiu era una contraoferta bilionària de Rússia. Les protestes van prendre els carrers, i mica en mica s’hi va sumar més gent i la resposta de la policia va ser més violenta.

Què haguessin fet ells si encara visquessin a Ucraïna? Ihor Pastushok i Maria Vlasyuk no dubten: haurien anat a la plaça Maidan, l’epicentre de les manifestacions. Igor Sadovyy, en canvi, afirma igual de convençut que s’hauria quedat a casa per por. Els entrevistats no creuen que la policia d’Ucraïna garanteixi la seguretat dels ciutadans, sinó el contrari. El risc, diuen, era real.

La llosa d’Ucraïna

El gir pro-rus de Ianukòvitx va ser la gota que va fer vessar el got, però escoltant-los parlar fa l’efecte que ja fa temps que aquest era ple. La mateixa paraula es repeteix, una vegada i una altra, durant tota la conversa: corrupció. Aquesta, afirmen, és constant i afecta fins i tot les institucions del país. La corrupció, diuen, és el principal problema d’Ucraïna.

La família Seredyuk regentava un restaurant, i recorden que cada dia venia gent que dinava sense pagar. Altres els hi oferien protecció a canvi de diners. «Allà es paga tot en negre», explica Sadovyy. «El sou real pot arribar a ser deu vegades superior al que consta com a oficial».

Quant Ianukòvitx va marxar del país, la seva residència a 15 quilòmetres de Kíev va ser ocupada pels manifestants. El que van trobar va ser una immensa i luxosa mansió recoberta de marbre, amb un camp de golf, vàters d’or i un vaixell atracat al moll. D’aleshores ençà, l’antiga casa del president ucraïnès s’ha convertit en un museu. Alguns dels entrevistats afirmen incrèduls que malgrat que sospitaven que Ianukòvitx «robava», no s’imaginaven que la riquesa acumulada fos tanta.

El de Ianukòvitx és el cas més flagrant d’una debilitat que, asseguren, comparteixen molts ucraïnesos: el gust pel luxe. «Hi ha qui veuràs amb un bon cotxe i una bona casa, però li costarà pagar el menjar», afirma Sadovyy. Amb la roba, segons Maria Vlasyuk, passa el mateix. «Quan torno a Ucraïna i veig les meves amigues jo sóc la que va vestida amb roba més senzilla».

Europa, entre l’esperança i l’escepticisme

Veuen Europa amb bons ulls? Sí, però creuen que no serà la solució de tots els mals. Ihor Pastushok creu que si Ucraïna ingressa a la Unió Europea no serà a canvi de res. «Haurem de tornar tots els diners que ens deixin», declara.

El seu pare, Vadym, clama indignat. «Els polítics diuen que no ens convé Europa, però ells quan es jubilen se n’hi van a viure, i duen els seus fills a escoles europees, i tenen els seus diners en bancs europeus».

Igor Sadovyy va marxar d’Ucraïna fa 9 anys. Havia treballat de xofer per un alt càrrec del govern, i durant anys va ser testimoni del luxe en què vivien algunes persones del país. «Quan pensem en Europa ens imaginem que la gent viu en cases de 3 plantes i que té vint cotxes. Però quan venim aquí ens adonem que també tenen els mateixos problemes: la feina, els impostos… no és tan fàcil com sembla. També hi ha gent pobre».

Però tot i la crisi econòmica i les dificultats que troben a Catalunya, estan convençuts que viuen millor que a Ucraïna. Una diferència que tots coincideixen a assenyalar és la possibilitat d’estalviar i la seguretat. El menjar i altres bens bàsics, asseguren, valen aproximadament el mateix. Els sous, però, són més alts.

Tot i la seva indignació, l’episodi de protestes que viu el país és excepcional. Per trobar-ne un de similar cal remuntar-se a la revolució taronja, fa 10 anys. Aleshores, els manifestants van pressionar per repetir unes eleccions fraudulentes que havia guanyat, precisament, Ianukòvitx. Vlasyuk recorda fer moltes vagues quan va estudiar l’ESO, cosa impensable a Ucraïna. «La gent allà no protesta», diu. Aquí, en canvi, creu que la gent no té por de sortir al carrer. «Vosaltres us queixeu i us manifesteu per prevenir arribar a ser com nosaltres».

«Un franctirador va matar el veí de la meva àvia»

Maria Vlasyuk. Fotografia: Ihor Pastushok

Quan Maria Vlasyuk parla amb la seva família d’Ucraïna, aquests li diuen que ni se li acudeixi anar-hi, que la cosa «està fotuda». El veí de la seva àvia, un home que ensenyava història en un institut, va morir abatut pel tret d’un franctirador.

Vlasyuk viu en un pis de Moià amb la seva parella ucraïnesa, Ihor Pastushok, que va conèixer aquí. Fa dos anys va deixar enrere la seva vida a Móstoles, on havia aterrat el 2006 amb 13 anys per reunir-se amb la seva mare. Ha estudiat per ser hostessa de vol, però ara treballa en una fàbrica.

Amb el que guanyen els dos tenen prou per pagar el lloguer i estalviar per comprar, mica en mica, els mobles. Vlasyuk explica que a la seva mare se li fa estrany que es pugui mantenir sola. Tot i això, diu, la majoria d’amigues de la seva edat ja estan casades i tenen fills.

Pastushok i Vlasyuk, que per edat no van viure els temps de la U.R.S.S., creuen que hi ha un salt generacional important entre ells i els seus pares. Abans de venir a Espanya, Vlasyuk vivia amb la seva àvia en una petita ciutat a l’oest del país, Shepetovka. La recorda com a una dona molt estricta, amb una «mentalitat soviètica», que no la deixava anar maquillada a l’institut. «Només importava la feina i els estudis», afirma.

Des que va marxar d’Ucraïna, Vlasyuk hi ha tornat diverses vegades. «És tot gris i trist», diu. No pot estar-hi més d’una setmana, perquè es deprimeix. Pastushok, en canvi, fa temps que no trepitja el seu país. Quan va marxar tenia 18 anys, l’edat per fer el servei militar. Si tornés, seria sancionat pel govern. Quan finalment s’havia decidit a fer-ho van esclatar les protestes.

«Els joves d’Ucraïna pensen que a Europa et cauen els diners a sobre. Però quan arribes, xoques amb la realitat», comenten. Els dos recorden una anècdota. Un amic seu va venir a visitar-los uns dies a Catalunya, i va quedar encantat. El primer que li va sorprendre van ser les carreteres sense sots. «Veient la carretera, ens preguntava que per què no corríem més, i li vam explicar que hi havia límit de velocitat».

Quan se’ls hi planteja si, suposant que la situació canviï, tornarien a Ucraïna, discrepen. Pastushok es mostra convençut. «Jo prefereixo passar gana al meu país que fer-ho a aquí», afirma. Ella li respon. «Però aquí no passem gana», i afegeix que no creu que les coses canviïn el suficient com per poder tornar. La millora de la situació del seu país, segons diu, no és una qüestió de mesos, sinó de dècades.

«Vaig anar a Kíev fa un mes per endur-me els meus fills»

El dissabte va fer un mes que Natalia Havrysh va arribar amb els seus dos fills a Castellterçol, on viu des de fa 6 anys. Li costa recordar quan temps va ser fora; entre tres i quatre setmanes. Va travessar Europa en bus per retrobar-se amb ells a la ciutat de Ternopil. Una vegada allà, va anar fins al consulat espanyol de Kíev per tramitar els visats. Recorda els carrers de la ciutat «destrossats i tristos», i caminar trepitjant els trossos de vidre.

El fill gran de Havrysh té 17 anys. Els fills de les seves amigues, de la mateixa edat, han començat a rebre cartes cridant-los a l’exèrcit. Ella creu que és una maniobra del govern ucraïnès per obligar la gent a posicionar-se políticament.

Quan parla, es nota que Havrysh està angoixada. Diu que després de viatjar a Ucraïna està de mal humor durant setmanes. La primera vegada que va tornar-hi ho recorda «tot negre, tot fosc». Per a ella, Catalunya és «blanca i rosa», i destaca que la gent saluda pel carrer. «Allà la gent no sap somriure. Quan i els hi explico coses contenta em prenen per boja», lamenta.

Ella mateixa es reconeix desconfiada, tant pel que fa el futur del seu país -afirma que encara «morirà més gent»- com el dels seus fills. El visat que va aconseguir només és de 6 mesos. Després, espera poder renovar-lo sense haver de tornar.

Una advocada va recomanar-li que per agilitzar la reagrupació familiar es tramités en nom del que fa 2 anys que és la seva parella, Guillem Plans. «Jo només havia vist els seus fills per Skype, però el ser català facilitava les coses», explica. Tot i els estralls econòmics, van aconseguir reunir els 5.000€ que els hi demanaven per provar que es podrien fer càrrec dels dos menors.

Plans anuncia que tenen planejat casar-se. «Et cases amb mi només per arreglar-me els papers?» li retreu ella en broma. Però Havrysh reconeix que no vol pensar en el matrimoni com una solució burocràtica. Durant aquest temps també l’ha fet enrere la perspectiva d’una cerimònia sense la seva família. «Ell té els seus germans aquí, però jo estic sola», diu. Té bona relació amb dues dones del poble a qui es refereix com a les seves dues mares catalanes. També viuen a Castellterçol les germanes de la seva ex-parella ucraïnesa. Però fins ara no havia tingut ningú de la seva família. Ja amb els seus fills a Catalunya, els plans de matrimoni podrien tirar endavant.

La seva filla va començar les classes aquest dilluns i encara no parla espanyol, però la resposta que dóna quan li pregunten com se sent a Catalunya no necessita traducció: «súper».

«Els meus amics ucraïnesos pateixen per la família i ploren»

Família Seredyuk. Fotografia: Ihor Pastushok

Ruslan Seredyuk és un home imponent que, com molts altres ucraïnesos, va ser boxejador en la seva joventut. Va venir a Espanya l’any 2003, sol. Durant 5 anys va viatjar, de feina en feina, fins que va aconseguir un lloc en una fàbrica de Castellterçol. Es va establir a Sant Quirze de Safaja, i allà va reunir la seva família.

És dissabte per la tarda i, com de costum, ell espera al costat del seu Ford Mondeo que els seus fills i la dona surtin de l’escola. Prop d’un centenar d’alumnes ucraïnesos es reuneixen cada setmana en un institut del districte de Nou Barris. Allà, fan classes en la seva llengua materna: ja sigui de gramàtica, literatura, o d’assignatures que ja cursen als seus respectius centres, com matemàtiques o química. Mentre que el seu home marxa a fer una volta per Barcelona, Hlyna Seredyuk, llicenciada en filologia ucraïnesa, es queda per fer de professora.

A l’escola, s’ha viscut la situació del país en part en silenci. «Molta gent no vol parlar. Allà tenen la seva família, pateixen per ella i ploren», explica Bohdan Seredyuk, de 10 anys. Un dia, fa poques setmanes, van comentar el tema a classe. «Ens van dir que Ianukòvitx era un criminal que havia estat a la presó, i que ara havia de anar-se’n», recorda.

Al viatge de tornada sintonitzen Radio Rusa, una emissora musical. El fill gran, Volodymyr, explica que a l’escola també els hi posen deures i exàmens, i es queixa de què, comptant el dissabte, tingui 6 dies de classe a la setmana. El seu pare li respon que quan ell va estudiar en temps de la Unió Soviètica també havia d’anar a l’escola 6 dies.

Ruslan Seredyuk està convençut d’haver rebut una educació més disciplinada que els seus fills, i al principi li sorprenia tant el temps lliure que tenien que demanava als professors que els hi posessin feina extra. Recorda que quan ell estudiava qui suspenia un curs era una vergonya per a la família, i qui se saltava el servei militar no era considerat un home, sinó una «noieta».

Tot i les queixes de Volodymyr, l’escola no és molt estricte. Bohdan se salta la classe d’anglès per veure com la seva mare canta en una coral un himne melancòlic, acompanyada d’una acordió. “Estan practicant per a la festa del diumenge”, explica. El 16 de març celebraran el bicentenari del naixement d’un poeta amb cognom de futbolista, Taràs Xevtxenko. Al rebedor de l’escola hi ha una taula plena de llibres i retrats seus. Alguns ucraïnesos el consideren tan important que se sorprenen de què un català no el conegui.

El Bohdan va venir amb 3 anys i mig, o sigui que ha viscut més anys a Catalunya que a Ucraïna. Quan miren una pel·lícula, el seu pare li dona a escollir entre el rus i l’ucraïnès, i ell escull el primer. Creu que és un idioma més important i que li servirà en un futur quan compleixi el seu somni: viatjar per tot el món. L’altre somni és ser policia.

___

Amb la col·laboració d’Ihor Pastushok

Publicat el 11-3-2014 al diari Regió7

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s