Moià: la tempesta després de la calma

El nou govern descobreix un deute milionari després de 28 anys de majories absolutes de CiU

Fins fa quatre anys, quan els moianesos sortíem del nostre poble i anàvem a Barcelona molt poca gent sabia ubicar-nos al mapa de Catalunya. Els que coneixien Moià sovint era per les Coves del Toll o per ser el lloc de naixement de Rafael Casanova.

Avui dia ja no ens sorprèn que la gent hagi sentit a parlar de Moià i ens facin comentaris del tipus: «Ostres, vosaltres sou els del deute!» o «És veritat que l’Ajuntament ha fet fallida?».

Aquesta és la cara visible de la tempesta que ha viscut la política municipal els darrers anys, després de dècades de calma. Convergència i Unió ha passat d’encadenar 7 majories absolutes a ser la tercera força municipal per darrera de dues noves formacions, i Josep Montràs, un dels alcaldes més longeus de Catalunya, ha desaparegut de la vida pública pendent dels processos judicials oberts per presumptes irregularitats.

El cas de Moià assolia un ressò inèdit l’agost del 2011: The Daily Telegraph, el diari generalista de més tirada al Regne Unit, dedicava un reportatge a la situació econòmica del municipi, i afirmava que aquest estava «podrit fins al moll de l’os». Com vam arribar fins aquí?

L’hegemonia de Montràs

La història de Moià d’ençà l’arribada de la democràcia està lligada a un nom propi: Josep Montràs. Les primeres eleccions municipals, celebrades l’any 1979, van situar CiU en segona posició, per darrera de Centristes de Catalunya-UCD. En el primer govern municipal, presidit per Sebastià Ubasart, Montràs fou regidor d’hisenda i sanitat. Quatre anys més tard el mapa polític tornava a canviar situant CiU com a primera força amb majoria absoluta. Romandria així els següents 28 anys.

Els mandats de Montràs han estat relativament plàcids. El periodista i cap de la secció Bages al diari Regió7, David Bricollé, creu que la seva gestió Montràs es va caracteritzar pel «poc rigor en el control administratiu» i una política de «fer content el votant».

Va ser durant els darrers mandats quan el descontrol de la gestió va ser més evident. Un exemple és la reforma dels lavabos públics del parc municipal, l’any 2008. El cost va ser de 87.404,59€ per un espai de 24,2 metres quadrats. D’aquest total, 34.510€ van ser per a la redacció del projecte executiu.

Bricollé explica que l’ajuntament engegava projectes sense tenir clar d’on trauria els diners. El cost final, que ja de per sí «estava inflat», solia sobrepassar el pressupostat. Resultat? L’ajuntament havia d’endeutar-se.

L’any 1999, un nou partit s’estrenava a les eleccions: Moià Alternativa de Progrés (en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya). La primera vegada obtindria 3 regidors, i mica en mica guanyaria representació fins arribar als 5 regidors del 2007, consolidat com a principal partit a l’oposició i denunciant la gestió de l’executiu.

Joan Maria Navarro, actual portaveu del partit Entesa per Moià, va ser també regidor per MAP. «El MAP ja havia dit sempre que això no podia seguir funcionant així», lamenta Navarro. La gent, però, no va sortir al carrer fins que «li van tocar la butxaca».

El principi del final

Segons declararia anys després, Montràs es va presentar a les eleccions del 2007 sabent que serien les últimes. Tenia 61 anys i ja pensava en la jubilació.

El poble, que fins aleshores no havia alçat la veu, va esclatar. Amb un deute reconegut de 8,4 milions d’euros, el govern municipal es va veure obligat a aprovar un pla de sanejament de l’economia el 2009.

Una de les mesures aprovades va ser l’aplicació del coeficient més alt permès per al càlcul de la contribució en l’Impost de Bens Immobles, passant del 0,8% al 1,10%. A més, els valors cadastrals també havien pujat. Quan la factura va arribar a les llars algunes famílies van veure que el total a pagar s’havia doblat.

Aleshores es va obrir la caixa dels trons. Un grup de moianesos indignats amb la pujada dels impostos van constituir la plataforma Moià Diu Prou!, i mica en mica la seva protesta es va centrar en el que consideraven l’origen del problema: la gestió de Montràs. La crítica al govern de CiU, que fins aleshores havien fet només els membres de MAP, prenia els carrers i es visibilitzava: des de pancartes als balcons fins a casserolades, passant per una rua multitudinària en què un vaixell va recórrer els carrers del municipi amb un lema gravat a la negra bandera pirata: IBI.

Els maldecaps de Montràs es van anar acumulant. Tres regidors de CiU van plegar per desavinences amb l’alcalde, i alguns membres del govern municipal fins i tot es van alinear amb l’oposició en votacions del ple. A més, el Tribunal de Comptes va iniciar diligències el febrer del 2010 per investigar les finances de Moià, arran d’una denúncia del grup MAP-ERC per presumptes irregularitats els anys 2006, 2007 i 2008. La delicada situació econòmica no era només visible en els impostos dels contribuents; les obres del nou ambulatori van estar aturades durant un any i mig.

Finalment, va arribar la data de les eleccions municipals del 2011. Montràs es va retirar i els partits polítics van coincidir en quina era la prioritat del nou govern: sanejar els comptes de l’ajuntament.

El terratrèmol electoral, el deute i la fama

Els resultats electorals van ser com un terratrèmol. Ja sense Montràs, Convergència passava de 7 a 2 regidors, i dos partits de nova formació, Ara Moià i Entesa per Moià, n’aconseguien 6 i 5, respectivament.

Entesa per Moià era la formació on confluïen els que havien estat els dos corcons de CiU els darrers anys: d’una banda, els antics regidors del MAP; d’altra, membres de la plataforma Moià diu Prou!. El cap de llista, Ramon Crespiera, havia estat regidor anteriorment.

Ara Moià, en canvi, era un partit format per gent que no havia estat vinculada a la política municipal: cares noves. De fet, era la secció municipal d’ERC, que fins aleshores havia estat associada amb el MAP, amb les sigles canviades. El mateix cap de llista, l’empresari de Castellterçol Dionís Guiteras, era secretari de la sectorial d’agricultura d’Esquerra.

La diferència entre el que representaven els dos partits es fa palesa en els titulars que publicava la revista El Polvorí en les respectives entrevistes als seus líders. Crespiera: «Sabem on anem, sabem on ens fiquem». Guiteras: «La manera actual de fer política ens ha portat on estem; reinventem-la». Experiència i aire fresc. Finalment, la fórmula guanyadora va ser la segona.

Els tres partits van prendre una mesura excepcional: formar un govern d’unitat. Dos mesos després dels comicis, Guiteras, ja com a alcalde, convocava els veïns en una reunió informativa que va marcar un abans i un després en la política municipal.

«L’ajuntament de Moià té un deute de 25 milions i les nòmines d’agost en suspens». Així titulava el diari Regió7 l’endemà de la reunió. Un dia després, el 31 de juliol, El País també se’n feia ressò. Destacava unes declaracions de Guiteras: «A partir d’agost no podrem enterrar els morts».

I ara què?

Passat l’equador del mandat, l’ajuntament de Moià ha pogut pagar les nòmines i enterrar els morts. El deute és menor que el que s’havia dit en un principi. El redactor de La Tosca, Josep Font, afirma que «ronda els 21 milions».

La Associació de veïns d’Afectats pel Deute Municipal de Moià (ADMM) ha pres el relleu de la plataforma Moià Diu Prou! com a principal grup de pressió ciutadà. Una de les seves primeres accions va ser denunciar als jutjats de Manresa possibles irregularitats de l’empresa pública MoiàFutur. El procés se suma al ja obert pel Tribunal de Comptes, en què una vintena de persones han estat imputades per indicis d’un delicte comptable superior a 4 milions d’euros.

El moment polític, creu Bricollé, és de «reconducció de la situació». El consens que va marcar l’inici del mandat, però, ja fa temps que es va trencar. Al desembre del 2012, Guiteras expulsava del govern CiU i Entesa per Moià al·legant que «el govern de 13 no és operatiu». La divisió al sí de l’executiu, explica Bricollé, «no és tant per com es fa la reconducció sinó per les responsabilitats que se’n deriven».

L’última episodi de discrepància succeïa el 6 de novembre, quan es va decidir al ple municipal no personar-se com a part acusatòria en el procés obert al Tribunal de Comptes. AM va votar-hi a favor, EpM en contra i CiU es va abstenir. Guiteras va respondre als retrets de l’oposició declarant que «Moià és un poble petit on tothom es coneix».

___

Enllaços d’interès

Bloc de la plataforma Moià Diu Prou!

Publicat el gener de 2014 a la revista La Tosca

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s